Després de la fi del món: la nova exposició del CCCB sobre el canvi climàtic

“Aquesta civilització s’ha acabat. I tothom ho sap.” -McKenzie Wark

En les pròximes dècades la humanitat s’enfronta a un dels reptes més complexos de la seva història i l’exposició “Després de la fi del món”, que serà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 29 d’abril del 2018, ens mostra com ho farà. En aquest article exposem la temàtica de l’exposició, fem un breu resum d’algunes de les seves sales (sense espatllar-vos-en els secrets) i us transmetem les sensacions que ens ha produit visitar una exposició amb una càrrega de consciència tan gran com aquesta.

A l’entrada de l’exposició, un text resa: “Després de la fi del món és un assaig espacial sobre el present i el futur de la crisi climàtica. És un viatge als llocs i els paisatges del planeta Antropocè, modelat i reconstruït fins a l’extrem per la humanitat i el capital. És una investigació sobre el trauma col·lectiu que suposa aquesta situació paralitzant, la magnitud de la qual sembla que ens supera.” És especialment important remarcar el que és: un assaig espacial. Aquesta exposició juga amb l’espai per oferir-nos una visió menys determinista del nostre entorn, intentar fer-nos empatitzar amb les espècies del nostre voltant i les generacions futures.

Ens rep una projecció envoltant, on una veu en anglès i uns textos trilingües (català, castellà i anglès, com la gran la majoria de l’exposició) ens fa posar-nos al lloc del planeta. Oblidem que som una individualitat i passem a ser un conjunt infinit d’éssers vius.

Aquesta simple premissa ens prepara per afrontar els espais que veurem a continuació: un total de vuit escenes i històries sobre el planeta Antropocè  i els futurs possibles de la Terra, interromputs per uns espais intermedis anomenats Sales d’Espera. En aquests espais circulars trobarem el Ministeri del Futur, presidit per el filòsof Timothy Morton, serviran d’eina artística per convèncer els governants del món que habilitin mecanismes de política a llarg termini.

 

A la primera sala ens esperen imatges sobreposades en l’espai, que mostren fotografies de satèl·lit del nostre planeta, cadascuna amb un número lateral que podem consultar per conèixer-ne la història.

El que a primera vista seria un mural sense sentit ple de colors amb contrastos molt diferents esdevé un reflex fidel del nostre planeta.

Una dona amb un vestit d’or passeja entre els treballadors exhausts d’una fàbrica tèxtil del Sud Global. Amb aquesta trencadora visió entrem a la següent sala, d’on penja una gran cortina daurada i un riu d’aigua tèrbola i ataronjada passa per sota la passarel·la on som. No hi ha textos, ni veus, només el murmuri de l’aigua i els sorolls metàl·lics de la maquinària.

És una sala de contrastos: ens posa davant un teixit preciós, però ens ensenya que per aconseguir-lo ha calgut crear productes no desitjables; ensenya una dona lluint un vestit meravellós, però hi posa al costat els esgotats treballadors de la fàbrica. El fet de veure la part que se’ns amaga de la realitat ens produeix una sensació de neguit i incomoditat.

Passar-hi un minut és suficient per adonar-se’n de que l’individu no vol ser allà. Una sensació interna demana no mirar al voltant i mirar tan sols els teixits daurats.

L’exposició ens ofereix un exemple real i actual del que significa fer política a curt termini amb la sala de Singapur. Se’ns explica com amb processos de geoenginyeria, el govern de Singapur guanya terreny al mar de forma artificial, abocant sorra al litoral.

Aquesta pràctica ha arribat al punt de que el 30% de la seva superfície ja és terreny creat antròpicament. És una solució a curt termini ja que el nivell del mar segueix creixent 4mm l’any degut al canvi climàtic, i es preveu que l’any 2100 creixi 2.5m i el mar acabi recuperant el que es seu.

 

A la següent sala el que sembla que és una simple projecció acaba essent quelcom meravellós, un autèntic anàlisi de la humanitat que fa qüestionar-se a l’individu preguntes noves amb un joc de miralls i unes quantes meduses.

Si un organisme tan simple com una medusa es pot adaptar i és capaç de perdurar tantíssims anys, per què nosaltres, que som infinitament més complexos, no hauríem de ser-ne capaços?

 

Una petita porta tancada marca l’inici de la següent sala. Al obrir-la trobem… una casa? Ho sembla però alguna cosa no encaixa, la il·luminació, el que llegeix la dóna que hi trobem asseguda… Som al futur, aquesta sala anomenada Mitigació de Shock ens immergeix en un espai domèstic del Londres de 2050, adaptat ara a un món on la fragilitat econòmica i política, la ruptura de les cadenes de subministrament, la fragmentació social i la inseguretat alimentària s’han convertit en la norma.

Unes preocupades dones es miren les plantes conreades de forma artificial sobre substrats estranys. En un món amb clima impredictible i una pujada exponencial del preu dels aliments, cultivar el menjar a casa s’ha convertit en una proposta cada vegada més atractiva.

Finalment trobem la Clínica de Salut Ambiental de Barcelona, on ens rep un holograma que explica la llavor que desenvolupa aquesta clínica futurista: en un món on la majoria de malalties han sigut provocades per els problemes ambientals.

A dins, tot de televisors a sobre de taules ens expliquen el que es desenvolupa en aquesta clínica, on predomina un contrast de tres colors, el blanc del món de la infermeria, el vermell de la sang i per últim el verd de les plantes que hi trobem arreu.

L’exposició proporciona un punt de vista adequat dels temes que tracta i aconsegueix llançar el missatge que es proposa sense caure en sensacionalismes. Sí que, pel contrari, es pot criticar un cert reduccionisme en algunes de les explicacions, compensades més tard en blocs que queden massa atapeïts d’informació quan podria haver estat més repartida al llarg de l’exposició. Potser el fet d’intentar arribar al màxim de públic possible l’ha fet caure en aquest error, d’altra banda comprensible ja que el principal objectiu és conscienciar el major nombre de persones possible.

Des de l’Associació Catalana de Ciències Ambientals recomanem la visita a aquesta exposició, tant qui ja estigui interessat en el tema com qui no, ja que proporciona una visió crítica de les polítiques a curt termini actuals i resulta una eina d’educació ambiental molt ben desenvolupada, tant per petits com per grans.

Podreu trobar aquesta exposició fins al 29 d’abril al CCCB, situat al Carrer Montalegre 5.
L’entrada té un cost de 6€ i 4€ a preu reduït.

-Marc Casino i Àlvarez